Cultivar en corbes de nivell
El canvi climàtic ja és una realitat. Els agricultors i agricultores hem de buscar la manera de fer-hi front i adaptar-nos els nous canvis, com són els períodes llargs de sequera, pluges abundants en poc temps, augment de la temperatura, etc.
El sòl agrícola és qui més en pateix les conseqüències, la desertificació avança i l’abús d’agrotòxics a la terra no s’atura mentre no canviï el sistema radicalment. Pero és en la terra on hi ha una part de la solució. Aquesta passa per desenvolupar un sòl fèrtil i biològicament actiu, capaç de retenir l’aigua de pluja i captar enormes quantitats de CO₂ atmosfèrics.
L’objectiu de les corbes de nivell és dissenyar i gestionar intel·ligentment el sòl agrícola, per tal d’aprofitar el màxim els recursos hídrics i torna a la terra la seva fertilitat. Aquest sistema ja era uitilitzat per les antigues civilitzacions Inques el Perú, com també en camps d’arròs a Xina. L’any 1950 un miner Australià, Percival Alfred Yeomans (1905 – novembre de 1984) va desenvolupar el sistema anomenat Key Line (línia clau).
A la zona de la Vallalta (serra de Marina), on està ubicada la nostra finca, la major part dels terrenys dedicats a l’agricultura tenen forts pendents que en dificulten la mecanització. Les zones més planeres ja van ser expropiades degut a la pressió urbanística, del turisme, la indústria i el pas de l’autopista C-32.
Un mal assessorament per part d’Organismes i Tècnics han accelerat la degradació del sòl, portant els agricultors a situacions límit. La solució donada és abandonar el cultiu a terra i substituir-lo per sacs de cultiu. Una solució del tot errònia que ja explicarem més endavant, ja que mereix un article sencer.
La nostra solució demana realitzar corbes de nivell, introducció de nou de matèria orgànica (Humus, compost, etc.) que per culpa de la pressió del lobby químic es va abandonar per utilitzar els seus fertilitzants que acaben per salinitzar el sòl.
Actualment la tecnologia ens ofereix nombrosos aparells d’anivellament i mesura.
Nosaltres us mostrem una manera senzilla i econòmica per treure les corbes de nivell.
Que necessitem
- Dues canyes gruixudes de 2 m
- Una Mànega transparent, tipus nivell obra
- Trossos de canya o Bastons per marcar els punts.
- Cinta metrica
- Motocultor+arada
Primer haurem marcat les dues canyes de 2 m amb retolador cada 5 cm. Omplirem la mànega anivelladora amb aigua.
S’ha de ser dues persones, cadascú agafarà una canya subjectant la mànega a la part de dalt, allà on vulguem fer la rassa ens col·locarem a una distància d‘ 1,5 m l’un de l’altre, com més curta sigui aquesta distància més precisa serà la corba de nivell. Mentre un es queda amb la canya i la mànega fixat en el punt on volem fer la rassa l’altre buscarà el nivell fent que la mesura de l’aigua coincideixi amb la del company.
Llavors ja podrem col·locar una fita a terra, que serà el nou punt de partida i repetirem l’operació fins a acabar marcant tota la línia.
Per evitar que ens trenqui l’aigua de pluja en forts aiguats, nosaltres li donem una inclinació d’un 1%. Per donar un 1% , agafarem una cinta metrica (50m) i l’estendrem per la corba de nivell, moven la fita els cm corresponents. En el punt de 50m seran 50 cm per la part de baix de fita, els 35m-35cm etc.
I ja podrem fer les rasses(corbes), en aquest cas amb motocultor+arada.
Planter propi-Independència Pagesa
En aquest article intentarem explicar la importància de l’abastiment per part dels pagesos de les seves pròpies llavors i planter. El fet que fa més de 30 anys que ens dediquem el cultiu de la maduixa i més de 100 anys a la família dedicats a l’agricultura ens dóna una perspectiva i anàlisi dels fets molt acurats. El sistema agrícola actual i les seves poderoses empreses han aconseguit el control de les llavors obtenint escandalosos beneficis amb les seves patents, fent que la producció no esdevingui saludable, empobrint la biodiversitat i els agricultors que la posseïen. Ens han fet esclaus del seu sistema i així controlar tot el sistema alimentari.
Controla els aliments i controlaràs a la gent; controla el petroli i controlaràs nacions; controla els diners i controlaràs el món.
Henry Kissinger, 1973.
Recuperació de varietats de Tomàquets
Les llavors determinen, a cada cicle vital, quin tipus d’aliment consumeixen els pobles, com es cultiven i qui els cultiva. Peró les llavors també són el recipient que transporta el passat, la visió, el coneixement i les pràctiques acumulades de les comunitats pageses arreu del món que, durant milers d’anys, han creat la base del que ens sustenta en el present.
Les llavors no són objectes inalterables, són part d’un procés de constant adaptació i recreació, i per aquesta raó, han sigut sempre el centre de les diferents visions de com cultivar i que ha de ser l’agricultura. És imprescindible que els agricultors guardin i utilitzin les seves pròpies llavors i recuperin la diversitat perduda. Les llavors guardades el final del cultiu, per ser utilitzades l’any següent, portaran tota la informació necessària per adaptar-se el nostre medi (clima, sòl, etc.)
Sembrar llavors, cultivar diversitat
Fa uns 100 anys, un procés inspirat per la visió de la vida industrialitzada va fer canviar l’agricultura, acabant per transformar la producció d’aliments a moltes àrees del món.
Catalunya és una de les àrees més afectades del sud d’Europa, en un altre moment explicarem el perquè. En aquest article de La Vanguardia (que no és sospitosa d’activista ecologista, més aviat el contrari) ens dóna unes xifres alarmants.
La modificació de les llavors ha sigut central en aquesta transformació fent possible els cultius homogenis i basats en el petroli que dominen l’agricultura industrial. Però malgrat que el predomini de la indústria i els seus constants esforços per marginalitzar i inclús criminalitzar l’agricultura tradicional pagesa, sabem que les nostres llavors tenen les arrels més profundes.
Gràcies a “Via Campesina“, bancs de llavors de les comarques catalanes, pageses i pagesos, entitats, etc, portem recuperant un bon grapat de varietats de tomàquets.
Pometa
Una de les varietats reines del Maresme, tot i que és cultiva arreu dels països catalans, a la resta dels pobles de la península també és cultiva però amb diferent nomenclatura.
Fou la primera varietat recuperada a les Montsantes (Finca Can Joan Borrell) el 2008, ens va fer una enorme il·lusió, ja que era la varietat que es feia a la mateixa finca i que menjàvem a casa, cap als anys 80 va anar desapareixent.
Montgrí
La varietat Montgrí s’ha obtingut a partir de les varietats tradicionals de tomàquet de la variant morfològica dels tomàquets de Montserrat, Pera de Girona. Gran promoció de Restaurants del Vallés.
Varietat introduïda a la nostra finca l’any 2013. Cada any ha anat milloranten tots els sentits (sabor, rendiment…) eficàcia total de control de plagues i malalties amb els mètodes d’agricultura orgànica.
Tomaquet llarg
Fruit d’amanir, allargat, plè, carnós, amb poques llavors i molt dolç. Bona conservació i alt rendiment. Resisteix bé els primers freds. Planta de gran desenvolupament vegetatiu, tot i que té una aparença d’estar “pansida”.
En els ultims anys ha augemtat el seu consum, gràcies el seu sabor i a la versatilitat a la cuina tant per amanir o fer salses
Pebrots
Pebrot 4 morros
Origen: Martí Rossell, St. Andreu de Llavaneres, Maresme.
Fruits grossos, rectangulars i marquen els 4 morros, dolços i molt aromàtics. Ideal per escalivar, ja que té carn doble i pell gruixuda. Alt rendiment i bona conservació post-collita. El consum en cru aporta gran quantitat de Vitamina C.
Pebrot 4 cantos
Origen: Ciutadella, Menorca.
Fruit molt acostellat, dolç i molt aromàtic. Boníssim a l’amanida i ideal per escalivar, ja que té la carn gruixuda.
Polisulfur de calci
És un caldo mineral preparat a base de sofre i calç barrejats en ebullició.
El sofre és reconegut mundialment com un dels productes més antics utilitzats pel tractament de nombrosos cultius, el seu ús es remunta el 3000 aC.
Hesíode (segle VII aC) en va fer una gran difusió, se’l considera el primer filòsof grec. Es dedicar a l’agricultura i a la ramaderia a la petita població d’Ascra prop de Tebes.
Avui en dia és molt utilitzat per les plagues de míldiu i oidi (cendrosa) així com per controlar nombrosos insectes com per exemple trips, àcars, cuques mastegadores, ous i alguns pugons.
L’aplicació del sofre majoritàriament s’utilitza en pols, ja que no és soluble en aigua.
L’objectiu d’aquest caldo és preparar una emulsió per aplicar amb polvoritzador.
Que necessitem?
- Guants protecció quimica+mascareta+ ulleres.
- Carnet nivell qualificat d’aplicador i manipulador de fitosanitaris.
Materials
- Una olla, bidó metàl·lic el volum del qual ens marcarà la fórmula que podem fer.
- En el meu cas utilitzo un barril de cervesa de 50 litres.
- Foc de llenya o fogó
- Pal de fusta per remenar.
- Sofre en pols
- Cal viva o apagada
- Aigua de Pou no tractada!
La fórmula més estesa data del 1902 i continua utilitzant-se avui en dia, per preparar 100 litres és la següent.
| Ingredients | Quantitat |
| Sofre en pols | 20 Quilos |
| Cal viva o apagada | 10 Quilos |
| Aigua | 100 litres |
Com hem comentat el volum del bidó metàl·lic ens manarà les proporcions de la fórmula.
Com es prepara:
1er Pas
Posem a bullir l’aigua, mantenint sempre el mateix volum.
2on Pas
Després que bulli l’aigua introduïm simultàniament el sofre i la calç amb molta cura, ja que si el sofre entre en contacte amb les flames és inflamable.
3er Pas
Remenar constanent la barreja amb el pal de fusta, durant 45 minuts o 1 hora. Com més fort sigui el foc millor sortirà el caldo.
Recordant de mantenir el volum d’aigua constantment.
http://www.maduixes.cat/wp-content/uploads/2019/10/bullicio.mov
4 art Pas
El caldo estarà llest quan passat els 45 minuts o 1 hora agafi un color groc ataronjat transparent. El deixem reposar (refredar), el filtrem, el posem amb bidons nets i amb tap hermètic. I posarem dues cullerades d’oli de cuina per evitar que es degradi amb l’oxigen. El podem guardar de 3 mesos a un any a llocs protegits del sol.
5é Pas
Quan hem tret tota la part líquida en el fons del recipient ens quedarà una pasta verda/groguenca. En cap cas l’hem de llençar. Aquesta pasta anomenada sulfocàlcica l’homogeneïtzarem i la guardarem també amb recipients tancats amb una mica d’oli.
La podrem utilitzar en tractaments de troncs i branques d’arbres atacats per cotxinilles, broques i barrinadors. Arbres després de podes o pateixin el mal de càncer.
L’aplicació recomanada és d’1 quilogram de pasta+ 2 litres d’aigua i aplicar amb pinzell a les zones afectades.
Recomanació d’aplicació del caldo sulfocàlcic.
Per les seves múltiples maneres d’actuar (repel·lent, nutricional, acaricida, fungicida e insecticida) és bàsic utilitzar-lo en diferents concentracions.
Per exemple
Per malalties en cebes i mongetes ½ litre de caldo per 20 litres d’aigua
IMPORTANT: No aplicar en mongetes, faves i llegums en floració
En arbres fruiters 2 litres de caldo per 20 litres d’aigua.
Per trips 1 litre d’aigua per 20 d’aigua.
El millor és provar, experimentar i observar per treure conclusions.
Ramon Porté Dalmau
“Trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú la posa, em retiro a una altra habitació a llegir un llibre”.Groucho Marx
Amb aquesta gran frase que ens invita a la lectura, volia començar la biografia de Ramon Porté.
Fou gràcies a la lectura del llibre “Els fets del 6 d’octubre de 1934” de Manel Lopez Esteve amb pròleg de Josep Fontana que vaig descobrir el personatge. Un llibre molt recomanable per coneixer de fons les reivindicacions de la pagesia davant la patronal, terratinents i el caciquisme de l’època. L’autor ens en parla cap el final del llibre quan narra la repressió dels octubristes. Molts dels empresonats ho feren en vaixells presó com el Manuel Arnús.
Diu així
Al mateix temps, a les presons flotants s’anà teixint un estat de companyonia, cooperació i aprenentatge mutu entre bona part dels presos que va permetre que es duguessin a terme diverses iniciatives col·lectives.
Al Manuel Arnús , un grup de presos va formar una mena d’orfeó, d’altres van organitzar un curs de conferències:Higiene, pedagogia, periodisme etc., debats encesos sobre Astúries, els sindicats, la vaga general i d’altres, i també compartien el menjar que cadascú havia rebut de la seva famílian per fer-lo comú. El testimoni d’un dels presos de l’Ametlla de Mar resulta ben il·lustrador:”Si a mi m’haguessin volgut donar llibertat als 25 0 30 dies jo no hauria sortit ja que per a mi va ser una escola política i social, perquè allí hi havia elements molt ben formats, líders del moviment obrer, etc.,(…) Un dia baixa Reinaldo i em diu: -Dalt a coberta hi ha un pagès que està donant una conferència científica més documentat que els que ens donava el metge Bofarull al Centre de Lectura”. Ens va agradar molt. Vam simpatitzar. Ens vam fer amics. El conferenciant era el cenetista montblanquí Ramon Porté.
Ramon Porté i Dalmau
Pagès, poeta i dirigent sindicalista de gran renom a la Conca de Barberà durant la II República. Nasqué a Montblanc el 22 de juny del 1898. Fill de Ramon Porté i Sanahuja, jornaler, i de Lluïsa Dalmau Sanahuja. President del Sindicat Agrícola de Montblanc (1929). En aquell any els seus companys de junta eren Martí Carreras (tresorer), Antoni Clofent (comptador), Miquel Olivé (secretari), Josep Folch (vocal primer), Ramon Gay (vocal segon), Josep Cendra (vocal tercer), i Joan Torroella (vocal quart). El 18 de juliol de 1936 formà part del Comitè Antifeixista de Montblanc en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la reunió del dia 9 d’agost del mateix any fou nomenat delegat de governació i ordre públic. Acabada la Guerra civil s’exilià a França. L’any 1976 tornà a Montblanc, però mantingué la seva residència a Nevers, on morí el juliol de 1996.
Entre les seves poesies, poden assenyalar-se Afany de viure i L’esforçat en revolta. És autor també de diverses obres de teatre i unes memòries de la seva vida fins l’any 1939. Escriví La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo, i Flor y espinas (1983). L’any 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu sobre el tema Les col•lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà. L’ajuntament el nomenà fill predilecte de la vila el 2 de desembre de 1996.
Ramon Porté és fill de l’època que la misèria seleccionava la mainada . Anà al’escola fins als 11 anys. Poc després adquireix, en arrendament, uns petits bancals d’horta i fa de pagès. Més endavant entrà a treballar a l’alcoholera on el jornal era més alt, però Porté, persona que estimava la terra, deixà la fàbrica i retornà al camp.
Un cop casat i amb un fill començà l’experiència avícola. Lentament es dedicà a la propaganda àcrata de cara a parlar del camp i de la transformació de la societat. La seva veu ressonà amb força per tot Catalunya i als Congressos de la CNT. Hi va haver una època en que no va poder treballar durant set mesos, a causa d’una greu malaltia produïda per l’excés de treball -sobretot feines del camp i d’activitats propagandístiques però els companys montblanquins li van treballar la terra, van segar i veremar com si fos pròpia, d’ells mateixos. Fou detingut pels fets d’octubre de 1934 i estigué engarjolat al Manuel Amús, des del 13 d’octubre fins al 26 de desembre. No estigué enquadrat en cap dels dos moviments durant l’època de l’escissió de 1933 de la CNT. Tot i que les seves idees més de tall àcrata col·laborà amb els faistes i amb els trentistes, però mentre uns i altres discutien aferrissadament, ells es freqüentava amb tothom. Finalment, estigué vinculat amb els Sindicats d’Oposició, de caire mo-
derat dins el sector trentista.
Observà que els companys- més assenyats eren a la banda trentista alhora que constatà que, si aquests decidien tirar endavant la revolució, hi havia possibilitats reals de guanyar-la, gràcies a l’esperit mesurat que s’hi observava. Al primer Congrés celebrat després del 19 de juliol van nomenar Ramon Porté, el qual no era present, per Secretari dels Camperols de Catalunya, i llavors organitzà la Federació i el Congrés. Posteriorment, al Congrés Regional de Camperols del 6 de setembre del 1936, amb assistència de més de quatre-cents delegats, en representació de més de dos-
cents Sindicats, Porté fou l’ànima.
En aquest Congrés, Porté fou un dels que defensaven que la col·lectivització no fos tofal, sinó voluntària. D’aquesta mateixa idea, eren Josep Pifias de Valls, Antoni Ferré de Cabra del Camp i Pere Sagarra, de Vallmoll. En començar el Congrés, hi hagué força discrepàncies, fins al punt que el sector faista interrompé el discurs de Porté. Així que avançava el Congrés, la idea de Porté, i defensada per les comarcals
vallenques i montblanquines, agafà peu i el dictamen, preparat per Ramon Porté i dos companys cenetistes més, fou aprovat, i és convertí, per tant, en la carta magna de les col·lectivitats agràries catalanes. «S’havia de fer la col·lectivització possible, voluntària, ja que als pagesos se’ls ha de convèncer pels ulls, i donar exemple de la
nostra administració de cultius… i la remissió era la màquina, no la terra» En aquest congrés, es marcà la pauta de les col·lectivitzacions agràries de Catalunya, i val a dir que, al llarg del temps, les més ben portades i també les que ocasionaren menys problemes foren les camptarragonines i les de la Conca de Barberà. En aquesta tasca, ell hi col·laborà intensament. Vegem perquè acceptà l’encàrrec de participar-hi.
– «Vaig acceptar el càrrec mesurant molt bé el pes de la meva responsabilitat i amb el bon propòsit de no regatejar cap esforç per a servir els interessos de tota l’agricultura catalana. La meva actuació com a Secretari fou la de canalitzar el nostre moviment d’acord amb el criteri i orientació que dimanava del Congrés Regional de Camperols, tant en l’aspecte que les col·lectivitats fossin fruit d’una lliure determina-
ció, com buscar un pla de concòrdia amb totes les organitzacions del camp català…
Immediatament me’n vaig adonar que no se seguien les instruccions que es donaven, ni se subjectava a la trajectòria marcada al Congrés. De circumscriure’m a escoltar les consultes que a diari venien, i a enviar informes, poca cosa d’utilitat hagués fet.
Molts dels conflictes que naixien eren deguts a la translimitació dels acords, els mateixos que no obeïen la trajectòria assenyalada als comicis demanaven orientacions quan es trobaven entre l’espasa i la paret.
Necessitava constatar sobre el terreny allò que es feia i allò que no es feia. Em vaig traslladar contínuament de comarca en comarca, visitant tots els pobles. Em posava en contacte amb tots els sectors polítics i sindicals, revisava l’administració, inspeccionava les terres per a esbrinar si l’organització del treball era dirigida amb capacitat, donava instruccions quan veia errors, alentava les coses que funcionaven bé, obligava el retorn de petites parcel·les de terra incautades, procurava convèncer com-
panys de bona fe, desemmascarava, els aprofitats que es canviaven de camisa, desautoritzava algun comitè i més d’una col·lectivitat. Al llarg de la meva vida, mai no havia sentit tan desperta la sensibilitat ni tan ferma la responsabilitat».
Aquesta postura compromesa el duria a treballar de ple en el món col·lectivista. Fou ell qui proposà la creació del Consell Superior d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya en temps de guerra, i en fou membre de la Comissió Permanent. Tingué també el càrrec de vice-president del. En aquest període ja començà a mantenir discrepàncies ideològiques i d’actuació
amb el sector extremista, discrepàncies que continuaren també a l’exili.
En començar la guerra, va pertànyer al Comitè Antifeixista de Montblanc en representació de la CNT, comitè que tingué una destacada actuació en la salvació de la vida del Cardenal Vidal i Barraquer de mans de faistes de l’Hospitalet de Llobregat, cosa que aconseguí, malgrat altres versions, que s’han fet circular, no del tot exactes. El Comitè montblanquí, amb Ramon Porté al davant, lliurà el Cardenal a mans de Soler i Pla, i tres mossos d’esquadra, després d’una forta discussió telefònica amb Ventura Gassol i Lluís Companys, motivada pel fet que ambdós polítics-Conseller de Cultura i President de la Generalitat respectivament- no acceptaven signar un paper conforme se’n feien responsables, de la custòdia del Cardenal. Un cop el paper a mans del Comitè de Milícies Antifeixistes montblanquí, Vidal i Barraquer fou posat sota la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya.
El 7 de febrer de 1939, Ramon Porté passà a França, al camp de concentració d’Argeler-sur-Mer només amb la roba que portava. Com a conseqüència que el seu fill gran, de 14 anys, morí per tal de salvar dues criatures més petites que ell, obtingué un certificat de tres dies per a poder sortir del camp de concentració. Ja no hi tornà. En entrar els alemanys a França, i mentre treballava a l’agricultura hagué de
recular altre cop cap al sud. Durant dos anys no va poder parlar ni en català ni en castellà i és el moment en què es dedica a escriure. Redactà «La sang de la terra», obra que no ha estat publicada i que conté les seves impressions de les col·lectivitzacions durant l’època-que ell anà al davant del procés col·lectivitzador. Als setanta anys aprèn a escriure a màquina i fa poesia i teatre.
«Aquesta terra és nova i no pesa,
però amb la pluja fotrà el camp.
Apa doncs, coratge, homes esforçats
cada cop donat és una descoberta
d’humus excel·lent per als sembrats
aprofitem l’ocasió. ¡Alerta!
Tot d’un cop el pagès enamorat.
La misèria extrema ofega
per guanyar-la no temis la pena.
¡Per què guaitar la feina
amb aquests ulls esverats?
Perdràs les forces
per anar a fer les veremes
belluga les mans que no quedin mortes
festeja aquesta terra a les entrenes.»
El seu retorn, de forma esporàdica a Montblanc, es produí a partir de l’any 1976, després de la mort de Franco.
Font: Ramon Porté i Dalmau: de sindicalista a poeta per Antoni Gavaldà i Torrents
Us dels microorganismes sòlids
Stay focused and remember we design the best WordPress News and Magazine Themes. It’s the ones closest to you that want to see you fail. Another one. It’s important to use cocoa butter. It’s the key to more success, why not live smooth? Why live rough? The key to success is to keep your head above the water, never give up. Watch your back, but more importantly when you get out the shower, dry your back, it’s a cold world out there.
The key to more success is to have a lot of pillows. Always remember in the jungle there’s a lot of they in there, after you overcome they, you will make it to paradise. Egg whites, turkey sausage, wheat toast, water. Of course they don’t want us to eat our breakfast, so we are going to enjoy our breakfast. Watch your back, but more importantly when you get out the shower, dry your back, it’s a cold world out there. To succeed you must believe. When you believe, you will succeed.
Continua llegint «Us dels microorganismes sòlids»
Enciams
Del sucre
És del tipus batavia, i les peces es fan grosses. Les fulles tenen les vores fosques, la textura mig cruixent i el gust molt fi.
Escaroler
Etern Verdaguer, Nova de Lloartet, Llinars del Vallès.Tipus Batavia, peces de grans dimensions, fa cabdell amb fulles solapades, dentades i cruixents
Morella
Origen: Pep Rosselló, Carcaixent.
Tipus roma, fulles amb puntes morades, textura fina i delicada. Resistent a l’espigat i als freds de tardor. No cal lligar-ho. Molt saborós, fa peces de mida mitja.
La voz del Viento – Semillas de transición
Jean Luc Danneyrolles, pagès de la Provença francesa i Carlos Pons, documentalista espanyol, organitzen un viatge cap a Granada a la trobada dels moviments socials alternatius, entre agroecologia i canvi de paradigma.
El testimoni viu d’un moviment que creix …
Un altre món es fa possible aquí i ara.
Projectes i persones que apareixen al documental: Mas Franch, Ecollavors, Esporus, Llavors Mare Terra, Ecocolonia Calafou, Dídac S.Costa, 15M, Miquel Vallmitjana, Enric Duran, Cooperativa Integral Catalana, Esther Vivas, entre d’altres.