MemòriaPersonatges

Ramon Porté Dalmau

“Trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú la posa, em retiro a una altra habitació a llegir un llibre”.Groucho Marx

Amb aquesta gran frase que ens invita a la lectura, volia començar la biografia de Ramon Porté.

Fou gràcies a la lectura del llibre “Els fets del 6 d’octubre de 1934” de Manel Lopez Esteve amb pròleg de Josep Fontana que vaig descobrir el personatge. Un llibre molt recomanable per coneixer de fons les reivindicacions de la pagesia davant la patronal, terratinents i  el caciquisme de l’època. L’autor ens en parla cap el final del llibre quan narra la repressió dels octubristes. Molts dels empresonats ho feren en vaixells presó com el  Manuel Arnús.

Diu així

Al mateix temps, a les presons flotants s’anà teixint un estat de companyonia, cooperació i aprenentatge mutu entre bona part dels presos que va permetre que es duguessin a terme diverses iniciatives col·lectives.

Vapor MANUEL ARNUS a Barcelona. Finals anys vint. Col·lecció  Jaume Cifre Sanchez.jpg

Al Manuel Arnús , un grup de presos va formar una mena d’orfeó, d’altres van organitzar un curs de conferències:Higiene, pedagogia, periodisme etc., debats encesos sobre Astúries, els sindicats, la vaga general i d’altres, i també compartien el menjar que cadascú havia rebut de la seva famílian per fer-lo comú. El testimoni d’un dels presos de l’Ametlla de Mar resulta ben il·lustrador:”Si a mi m’haguessin volgut donar llibertat als 25 0 30 dies jo no hauria sortit ja que per a mi va ser una escola política i social, perquè allí hi havia elements molt ben formats, líders del moviment obrer, etc.,(…) Un dia baixa Reinaldo i em diu: -Dalt a coberta hi ha un pagès que està donant una conferència científica més documentat que els que ens donava el metge Bofarull al Centre de Lectura”. Ens va agradar molt. Vam simpatitzar. Ens vam fer amics. El conferenciant era el cenetista montblanquí Ramon Porté.

Ramon Porté i Dalmau

Pagès, poeta i dirigent sindicalista de gran renom a la Conca de Barberà durant la II República. Nasqué a Montblanc el 22 de juny del 1898. Fill de Ramon Porté i Sanahuja, jornaler, i de Lluïsa Dalmau Sanahuja. President del Sindicat Agrícola de Montblanc (1929). En aquell any els seus companys de junta eren Martí Carreras (tresorer), Antoni Clofent (comptador), Miquel Olivé (secretari), Josep Folch (vocal primer), Ramon Gay (vocal segon), Josep Cendra (vocal tercer), i Joan Torroella (vocal quart). El 18 de juliol de 1936 formà part del Comitè Antifeixista de Montblanc en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la reunió del dia 9 d’agost del mateix any fou nomenat delegat de governació i ordre públic. Acabada la Guerra civil s’exilià a França. L’any 1976 tornà a Montblanc, però mantingué la seva residència a Nevers, on morí el juliol de 1996.
Entre les seves poesies, poden assenyalar-se Afany de viure i L’esforçat en revolta. És autor també de diverses obres de teatre i unes memòries de la seva vida fins l’any 1939. Escriví La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo, i Flor y espinas (1983). L’any 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu sobre el tema Les col•lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà. L’ajuntament el nomenà fill predilecte de la vila el 2 de desembre de 1996.

Ramon Porté és fill de l’època que la misèria seleccionava la mainada . Anà al’escola fins als 11 anys. Poc després adquireix, en arrendament, uns petits bancals d’horta i fa de pagès. Més endavant entrà a treballar a l’alcoholera on el jornal era més alt, però Porté, persona que estimava la terra, deixà la fàbrica i retornà al camp.
Un cop casat i amb un fill començà l’experiència avícola. Lentament es dedicà a la propaganda àcrata de cara a parlar del camp i de la transformació de la societat. La seva veu ressonà amb força per tot Catalunya i als Congressos de la CNT. Hi va haver una època en que no va poder treballar durant set mesos, a causa d’una greu malaltia produïda per l’excés de treball -sobretot feines del camp i d’activitats propagandístiques però els companys montblanquins li van treballar la terra, van segar i veremar com si fos pròpia, d’ells mateixos. Fou detingut pels fets d’octubre de 1934 i estigué engarjolat al Manuel Amús, des del 13 d’octubre fins al 26 de desembre. No estigué enquadrat en cap dels dos moviments durant l’època de l’escissió de 1933 de la CNT. Tot i que les seves idees més de tall àcrata col·laborà amb els faistes i amb els trentistes, però mentre uns i altres discutien aferrissadament, ells es freqüentava amb tothom. Finalment, estigué vinculat amb els Sindicats d’Oposició, de caire mo-
derat dins el sector trentista.

Observà que els companys- més assenyats eren a la banda trentista alhora que constatà que, si aquests decidien tirar endavant la revolució, hi havia possibilitats reals de guanyar-la, gràcies a l’esperit mesurat que s’hi observava. Al primer Congrés celebrat després del 19 de juliol van nomenar Ramon Porté, el qual no era present, per Secretari dels Camperols de Catalunya, i llavors organitzà la Federació i el Congrés. Posteriorment, al Congrés Regional de Camperols del 6 de setembre del 1936, amb assistència de més de quatre-cents delegats, en representació de més de dos-
cents Sindicats, Porté fou l’ànima.

En aquest Congrés, Porté fou un dels que defensaven que la col·lectivització no fos tofal, sinó voluntària. D’aquesta mateixa idea, eren Josep Pifias de Valls, Antoni Ferré de Cabra del Camp i Pere Sagarra, de Vallmoll. En començar el Congrés, hi hagué força discrepàncies, fins al punt que el sector faista interrompé el discurs de Porté. Així que avançava el Congrés, la idea de Porté, i defensada per les comarcals
vallenques i montblanquines, agafà peu i el dictamen, preparat per Ramon Porté i dos companys cenetistes més, fou aprovat, i és convertí, per tant, en la carta magna de les col·lectivitats agràries catalanes. «S’havia de fer la col·lectivització possible, voluntària, ja que als pagesos se’ls ha de convèncer pels ulls, i donar exemple de la
nostra administració de cultius… i la remissió era la màquina, no la terra» En aquest congrés, es marcà la pauta de les col·lectivitzacions agràries de Catalunya, i val a dir que, al llarg del temps, les més ben portades i també les que ocasionaren menys problemes foren les camptarragonines i les de la Conca de Barberà. En aquesta tasca, ell hi col·laborà intensament. Vegem perquè acceptà l’encàrrec de participar-hi.

– «Vaig acceptar el càrrec mesurant molt bé el pes de la meva responsabilitat i amb el bon propòsit de no regatejar cap esforç per a servir els interessos de tota l’agricultura catalana. La meva actuació com a Secretari fou la de canalitzar el nostre moviment d’acord amb el criteri i orientació que dimanava del Congrés Regional de Camperols, tant en l’aspecte que les col·lectivitats fossin fruit d’una lliure determina-
ció, com buscar un pla de concòrdia amb totes les organitzacions del camp català…

Immediatament me’n vaig adonar que no se seguien les instruccions que es donaven, ni se subjectava a la trajectòria marcada al Congrés. De circumscriure’m a escoltar les consultes que a diari venien, i a enviar informes, poca cosa d’utilitat hagués fet.

Molts dels conflictes que naixien eren deguts a la translimitació dels acords, els mateixos que no obeïen la trajectòria assenyalada als comicis demanaven orientacions quan es trobaven entre l’espasa i la paret.
Necessitava constatar sobre el terreny allò que es feia i allò que no es feia. Em vaig traslladar contínuament de comarca en comarca, visitant tots els pobles. Em posava en contacte amb tots els sectors polítics i sindicals, revisava l’administració, inspeccionava les terres per a esbrinar si l’organització del treball era dirigida amb capacitat, donava instruccions quan veia errors, alentava les coses que funcionaven bé, obligava el retorn de petites parcel·les de terra incautades, procurava convèncer com-
panys de bona fe, desemmascarava, els aprofitats que es canviaven de camisa, desautoritzava algun comitè i més d’una col·lectivitat. Al llarg de la meva vida, mai no havia sentit tan desperta la sensibilitat ni tan ferma la responsabilitat».
Aquesta postura compromesa el duria a treballar de ple en el món col·lectivista. Fou ell qui proposà la creació del Consell Superior d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya en temps de guerra, i en fou membre de la Comissió Permanent. Tingué també el càrrec de vice-president del. En aquest període ja començà a mantenir discrepàncies ideològiques i d’actuació
amb el sector extremista, discrepàncies que continuaren també a l’exili.

En començar la guerra, va pertànyer al Comitè Antifeixista de Montblanc en representació de la CNT, comitè que tingué una destacada actuació en la salvació de la vida del Cardenal Vidal i Barraquer de mans de faistes de l’Hospitalet de Llobregat, cosa que aconseguí, malgrat altres versions, que s’han fet circular, no del tot exactes. El Comitè montblanquí, amb Ramon Porté al davant, lliurà el Cardenal a mans de Soler i Pla, i tres mossos d’esquadra, després d’una forta discussió telefònica amb Ventura Gassol i Lluís Companys, motivada pel fet que ambdós polítics-Conseller de Cultura i President de la Generalitat respectivament- no acceptaven signar un paper conforme se’n feien responsables, de la custòdia del Cardenal. Un cop el paper a mans del Comitè de Milícies Antifeixistes montblanquí, Vidal i Barraquer fou posat sota la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya.

El 7 de febrer de 1939, Ramon Porté passà a França, al camp de concentració d’Argeler-sur-Mer només amb la roba que portava. Com a conseqüència que el seu fill gran, de 14 anys, morí per tal de salvar dues criatures més petites que ell, obtingué un certificat de tres dies per a poder sortir del camp de concentració. Ja no hi tornà. En entrar els alemanys a França, i mentre treballava a l’agricultura hagué de
recular altre cop cap al sud. Durant dos anys no va poder parlar ni en català ni en castellà i és el moment en què es dedica a escriure. Redactà «La sang de la terra», obra que no ha estat publicada i que conté les seves impressions de les col·lectivitzacions durant l’època-que ell anà al davant del procés col·lectivitzador. Als setanta anys aprèn a escriure a màquina i fa poesia i teatre.

«Aquesta terra és nova i no pesa,
però amb la pluja fotrà el camp.
Apa doncs, coratge, homes esforçats
cada cop donat és una descoberta
d’humus excel·lent per als sembrats
aprofitem l’ocasió. ¡Alerta!
Tot d’un cop el pagès enamorat.
La misèria extrema ofega
per guanyar-la no temis la pena.
¡Per què guaitar la feina
amb aquests ulls esverats?
Perdràs les forces
per anar a fer les veremes
belluga les mans que no quedin mortes
festeja aquesta terra a les entrenes.»

El seu retorn, de forma esporàdica a Montblanc, es produí a partir de l’any 1976, després de la mort de Franco.

Font: Ramon Porté i Dalmau: de sindicalista a poeta per Antoni Gavaldà i Torrents

Tags
Show More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top button
Close